< Anar a la portada
Crònica de Kamenica
Bòsnia. 19 d'agost.
El gruix de participants de les estades 2006 ja han marxat. Arriben
pero els nous reforcos procedents de Catalunya per iniciar la 2na fase.
Un grup es desplaça fins a Srebrenica on acompanyats de 3
guies locals faràn el recorregut a peu des de Potocari fins
a Kamenica, la coneguda "marathon de la mort". Un dels guies, en Mehic,
ens explica els darrers moments a la fàbrica de bateries,
quan els serbis s'enduien tots els nois de la seva edat.
Només 12 anys, però ja era suficient. En Mehic es
va salvar senzillament perque era mes baixet del compte.
Sinó...
Després d'ensenyar-nos el nom del seu pare encara
desaparegut a les llistes del memorial, iniciem la travessa. Un llarg
camí entre turons i boscos frondosos, de gran bellesa, si no
fos...
Munició escampada per terra, camps de mines, restes de
metralla...
Els guies locals expliquen els llocs de les emboscades, els punts on es
realitzaren les detencions massives... Superem Kravica. En Mehic ens
explica que a l'escola de Kravica tambe hi van assassinar un grup de
detinguts. Si tinguessim més temps hi podriem anar. Segons
ell encara hi ha ossos clavats a les parets.
Passem la nit en una casa. Estem cansats, fa calor i els desnivells
són importants.
A primera hora del matí reiniciem la marxa.
Mentrestant l'altre grup de catalans arriba a Kamenica, per començar la
2na fase al poble de la Meliha Sahanic. Tots no hem pogut fer la
travessa, les dues setmanes llargues de treballs a Bòsnia
comencen a passar factura, sobretot als guies de TRENKALÒS;
la febre, els vòmits i l'esgotament ens van entrar al cos.
Mentre un equip realitza treballs de recerca i d'informació
per futurs projectes, uns altres treballen a la plantació de
gerds de la Meliha i el Butzo. Però les coses no
són fàcils a Kamenica, les comunicacions son
pèssimes, no hi ha cobertura de telèfons i la
carretera és un forat sencer. Però es fa el que
es pot i amunt i crits.
Al vespre, en Guim ha hagut de sortir a fora a vomitar. Fa dos dies que
no es troba bé, però amb la mala sort que
només obrir la porta s'ha trobat de cara un gos salvatge que
corre per allà; afortunadament, el crit d'esglai del nostre
amic ha estat mes fort que el de la bestiassa, la qual ha fugit cames
ajudeu-me amb un infart de miocardi.
Al matí hem tornat a la feina. Tots? No.
Dels guies TRENKALÒS ja només la Glòria es manté
en bon estat, la resta estàn tots fora de combat. El sol,
l'aigua en estat dubtós i el cansament han acabat amb
nosaltres.
Però encara queden efectius, i la feina continua
avançant.
Mentrestant el grup de Srebrenica continuen caminant.
Han superat el riu on els supervivents expliquen que podies passar a
l'altra riba caminant damunt els cossos dels morts.
La Glòria s'ha separat un moment del grup, li ha passat pel
cap anar a fer un riu, per sort i com per art de màgia un cartell
vermell li ha aparegut als nassos. Un cartell vermell.
Mines.
No es pot badar ni un segon. Ni un.
Les muntanyes del Podinje han pedut per sempre la seva bellesa.
A primera hora de la tarda els 8 catalans i els 4 guies
locals arriben a Kamenica després de 20 hores de marxa i 60 quilòmetres.
El 12 de juliol de 1995, milers de persones no van tenir tanta sort.
Ha estat una experiència increïble. Un treball de
recerca que ens serà importantíssim per servar la
memoria i pels treballs de TRENKALÒS. A partir d'ara les
nostres xerrades seràn més riques i
més documentades.
I en arribar a casa la Meliha, una sorpresa. El nostre amic Samed
Begovic i la seva família han vingut expressament des del camp de
refugiats de Mihatovici per estar amb nosaltres una mica més.
La tendresa i el somriure de la petita Aila alleugeix una mica la
duresa d'aquesta localitat.
Un altre grup hem tornat a engegar les nostres càmeres de
fotografiar i de filmar.
No en teníem ganes, però avui tocava tornar a començar.
A només 20 minuts de casa la Meliha hi ha la darrera fossa
comuna.
Enmig d'una pudor insuportable hem entrat dins d'un forat infame i
nauseabund.
En només 15 minuts han carregat més de 25 cossos
en una camioneta.
Cranis, pelvis, costelles.
Una bota d'aigua deformada amb un peu a dintre...
Com pot haver arribat fins aqui l'esser huma?
D'aquest forat n'han tret 1028 homes morts. Els homes i els nens de
Srebrenica. Els que no van arribar a Kamenica vius.
Després hem tornat a casa.
La roba ens feia pudor.
Les mans ens feien pudor.
Feiem pudor de mort.
Hem tingut ganes de vomitar.
Pero havíem de seguir filmant.
Ni que fos per la memòria de tota aquella gent.
Un homenatge.
Al vespre la nit era estelada i humida.
Hem sopat tots junts, una mica de sopa, una mica de pita. Entre
nosaltres en Butzo, amb la seva cigarreta a la mà, amb el
seu silenci, amb aquella mirada absent.
Hem degut caminar damunt els òssos del seu pare aquesta
tarda?
Després hem tingut una visita.
Ha entrat la papallona més gran que mai abans haviem vist.
Les seves ales semblaven de vellut, i feien gairebé un pam.
Hem provat de fer-la fora. La Meliha somreia tot intentant agafar-la,
però ningu s'ha vist amb cor d'agafar-la sense fer-li mal,
així que la hem deixat estar-se amb nosaltres.
Perque no volíem que la guerra ens guanyés també
a nosaltres, i perquè també hem volgut veure les
coses més boniques d'aquest petit poblet que es diu Kamenica.
Perque sempre pot més qui vol que qui pot.
TRENKALÒS.
Bòsnia, agost 2006