Música
Uri

Donada la pressió ja tradicional, però cada vegada més indecent, de l'estat espanyol contra la nostra llengua, des de la TRENKABAND hem volgut posar-hi alguna cosa de la nostra part.

I ho hem fet mitjançant la nostra música.

 



En homenatge a un d'entre tants joves que a mitjans dels anys 80 van militar al moviment Crida a la Solidaritat, la cançó URI vol expressar la fidelitat a la nostra llengua i la nostra cultura, sempre amb la no violència com a eina bàsica.

Perquè, senzillament, volem ser. Sense acotar el cap. Fins al final.

 
Ana

En memòria de les víctimes de la guerra de Bòsnia

"Ana", la filla del general que havia escollit la guerra

 

 

 
Amb la sorra a la mirada
Amb la sorra a la mirada
Temps ha vam decidir que una cadira no era una eina pensada per poder seure i descansar. Ans al contrari: la cosa començaria a rutllar només si n'alcéssim el paner i ens poséssim en moviment, si ens miréssim la vida com una història encara per descobrir.
No calia ser gaire savi per veure que l'ésser humà estava molt lluny de ser tan intel·ligent com se'ns volia fer creure. I la ciència i la tecnologia que s'havia anat creant al llarg dels segles, massa sovint era emprada més per la destrucció i el benefici d'alguns, que no pas per millorar les coses i fer un món una mica més just.
I ho vam poder comprovar en primera persona.
Vam conèixer alguns dels llocs més inhòspits del planeta i vam viure i veure coses que mai no hauríem imaginat que poguessin ser reals. Però ho eren. La nostra imaginació, encara massa inexperta i massa innocent, ens havia traït i ens havia enganyat. La realitat no era com ens havien volgut fer creure.
Avui han passat molts anys, hem fet molts quilòmetres i hem estat molt de temps mirant de trencar les tendències, de capgirar la realitat, de canviar les coses – sovint brutals – que hem conegut.
Mai no sabrem fins a quin punt ho haurem aconseguit, ni en quina mesura, però tenim clar que no hem arribat on voldríem, que no n'hem sabut prou.
Ara hem volgut convertir en música alguns dels moments que ens han quedat gravats a la memòria. Estones viscudes entre aquells a qui la sort va donar l'esquena absurdament i sense cap motiu. Hem volgut transformar en acords el soroll dels trets i les explosions, els gemecs dels ferits amagats en hospitals ensorrats per les bombes, els plors de milers de dones en enterrar tants i tants morts sense poder entendre res.
Aquest recull de cançons és el nostre homenatge a aquells que viuen i moren entre l'oblit i la indiferència, víctimes també del nostre egoisme i la nostra suposada neutralitat. Un record per a aquells amb qui vam compartir moments horribles o magnífics, unes estones diferents, viscudes entre aquells que no van poder escapar de l'infern i que ara us hem volgut explicar a cau d'orella.





Ester Ester
Durant la tardor de 1999, la capital de Guinea Bissau patia un setge total per terra, mar i aire degut a la guerra.
Segurament una de les guerres més absurdes del moment.
Després de nombrosos intents, un equip format per dues persones aconseguia entrar a Bissau amb prop de tres tones de medicaments i material sanitari per als hospitals de la ciutat. Dos hospitals mig ensorrats per les bombes en un dels països més pobres del planeta.
Enmig de la misèria i els desastres de la guerra, en un orfenat hi havia una nena petita de poc més d'un any. Uns ossos dibuixats grollerament damunt del cos, una pell torturada brutalment per la febre i la desnutrició.
Una imatge per oblidar.
Podria sobreviure?
Però entre la fam i l'absurd de la guerra encara hi cabien els miracles.
Pocs anys després hi vam tornar, i ella era allà, amb la mirada clara i tímida, com avergonyida del món injust on li havia tocat viure. Un cosset de pell negra, ferm, gairebé atlètic.
La historia increïble d'algú que havia pogut més que aquella guerra absurda i inútil, la història d'aquella nena que es diu Ester.





Nits d'insomni Nits d'insomni
Pots, si vols, provar de travessar un control militar de nens soldat xutats de drogues fins al cul i amb fusells d'assalt a les mans. (Només que a un d'ells li caiguis malament o se li'n vagi la castanya ja has begut oli)
Pots mirar, si vols, aquella mina PM2 que hi ha només a un pam dels teu peus. (Si explota no t'imagines com quedaràs…)
I quan vulguis pots entrar en aquella casa del camp de refugiats i veuràs un nen petit de pocs mesos dins una bossa d'escombraries perquè no tenen res més per abrigar-lo.
Després mira els ulls d'aquella noia. Va ser violada per una dotzena de soldats borratxos quan només tenia 14 anys. Mira-la als ulls i demana-li que somrigui. (Si tens prou valor…)
O vols provar d'enterrar 600, 700 o 800 homes i nens en un matí?
Després et preguntaran: "Deu ser molt bonic ajudar la gent, oi? Endavant! Endavant!! Ho feu molt bé!"
Però després se't farà difícil dormir, veuràs com molt pocs et voldran escoltar, perquè ningú no vol problemes, perquè de desagraïts el món n'és ple.
Oi?
Algú amb una bata blanca fart d'aguantar queixes i collonades de pacients mal educats camina en silenci pels passadissos d'un hospital.
Quantes vides ha degut salvar?
No ho sap ningú.
I és que de desagraïts el món n'és ple.
O potser hi quedes tu?





No em deixis així No em deixis així
Un atac dels serbis de Bòsnia a prop de la localitat de Sokolac obligava milers de persones a fugir de les seves cases. Els tancs i la bogeria de l'ésser humà arrasarien centenars de pobles fent realitat una neteja ètnica total a l'Europa culta i rica del segle XXI. Més de dos milions de persones serien expulsades de les seves cases mentre el món sencer es quedava tan ample.
Un desert de destrucció, de mort, de vergonya. Tothom havia fugit (els qui hi havien estat a temps)
Tothom?
No.
Al petit poble de Sahbegovici una àvia solitària va decidir plantar cara al genocidi i es va quedar al lloc que havia estat casa seva. Una decisió difícil, increïble. Absurda?
Feta presonera pels soldats i els paramilitars, aquella àvia fou tancada en un camp de concentració i torturada durant set mesos abans de ser posada en llibertat.
Avui, quan la guerra s'ha acabat i la neteja ètnica és una realitat, aquella àvia continua ferma al seu lloc, al poble dels seus avantpassats. Una lliçó d'ètica i de sentit comú, de coherència, mentre la resta del món continua tan tranquil, com si no hagués passat ben res.
Però l'àvia Sema de Sahbegovici, la que ens ha acollit a casa seva durant tants anys, resisteix encara i per sempre a l'invasor, a l'oblit, a la indiferència.





Sota la lluna de Grozni Sota la lluna de Grozni
Algú seria capaç de negar que les dues guerres de Txetxènia (1994-96 i 1999-2004) han estat probablement un dels escenaris més macabres i més negres de la història contemporània?
Però una tarda plujosa al barri vell de Barcelona va aparèixer com per art d'encantament, una noia de pell blanca i aspecte fràgil, amb la mirada cansada i les mans nervioses.
Algú que amb vint i pocs anys ja havia sobreviscut a dues guerres descomunals.
Una noia que acabava d'arribar de Grozny i que ens explicava com les seves amigues i col·laboradores Anna Politovskaia i Natasha Estemirova ja havien estat assassinades, feia poc, per denunciar la violació dels drets humans a Txetxènia.
La noia que s'havia canviat el nom perquè, malgrat tot, havia decidit continuar defensant els drets humans al seu país, en un dels indrets més perillosos del planeta.
Després va tornar a marxar tal i com havia vingut, en silenci, amb discreció.
(Abans però ens va confessar a cau d'orella que sovint, quan era fosc, sortia al carrer per dansar damunt les runes del que un dia havia estat casa seva).





Paranys Paranys
Tot just acabava de sortir el sol, un cel blavíssim indicava un dia clar. Amb tot, el termòmetre no va aconseguir superar els divuit graus sota zero.
La fredor de l'exili, la vergonya d'un altre camp de refugiats tibetans al nord de l'Índia.
Un camp de refugiats format per un centenar de nens i nenes que mai no tornaran al seu país.
Entre la canalleta, ens va cridar l'atenció una criatura d'ulls blaus. Una mirada diferent.
En tornar a Europa tothom ens feia comentaris sobre aquella fotografia, sobre la bellesa i la màgia d'aquells ulls diferents dels de la majoria de nens i nenes del Tibet.
Però mai ningú no es va commoure pel fred insuportable, per la manca d'aigua ni per l'alimentació poc adequada d'aquells nens i nenes.
En teníem prou amb uns ulls bonics, amb alguna cosa que ens fes sentir bé.
Mentrestant, aquells petits refugiats disposaven d'una tassa d'aigua cada dos o tres nens per rentar-se (no per beure), i dormien en barracons de fusta, fins i tot en tendes de lona damunt del gel.
Després, com cada dia, el cel blau es tornarà més negre que mai, i les estrelles i el fred ho cobriran tot una altra vegada.
Potser no havíem vist res?





Algun lloc molt lluny d'aquí Algun lloc molt lluny d'aquí
Ramallah, Palestina.
L'exèrcit israelià havia decretat toc de queda. Per tant estaria prohibit sortir al carrer fins a nova ordre. Una ciutat deserta, silenciosa, abandonada.
Només els més petits semblen lluitar contra l'estat de les coses. A mitja tarda, un exèrcit de nens i nenes se situen estratègicament als terrats de les cases, disposats a seguir jugant, a fer realitat el seu objectiu innegociable. Poc després, centenars d'estels fets de paper i cordill ocupen el cel blau, mentre als carrers els tancs i els soldats pintaven el món de color caqui.
Havien prohibit el carrer. Però centenars de nens i nenes empresonats als seus terrats se'n reien del món i de la bogeria dels homes tot fent volar els seus somnis de paper.
De sobte un cordill no ha resistit la força del vent i un estel guarnit amb els colors de la bandera de Palestina ha caigut a terra. Un terra brut i abandonat, damunt l'asfalt fet malbé per les cadenes dels tancs més poderosos del planeta.
El grinyol d'una porta ha trencat el silenci. Un noi ha tret el cap i ha mirat a banda i banda del seu carrer, després ha part l'orella i s'ha assegurat que no se sentís el motor dels vehicles militars.
Després ha començat a caminar serenament fins al seu estel. L'ha recollit i silenciosament ha tornat tranquil·lament cap al seu terrat, ara convertit en presó. El noi que va arriscar la vida perquè no volia jugar a guerres.





Vine amb mi Vine amb mi
Arrencats de les aules a punta de pistola, obligats a assassinar els seus propis pares, introduïts al món de l'alcohol i les drogues per força, convertits en simples objectes abandonats als desitjos dels seus comandants i dels seus "superiors".
Centenars de milers de nens soldat són utilitzats per controlar carreteres, per combatre a primera línia de foc, emprats com a esclaus sexuals... La seva nul·la capacitat d'autoorganitzar-se els fa incapaços de rebel·lar-se, obeint cegament els seus superiors, fins a la mort si cal.
És quan cal vèncer a qualsevol preu, quan guanyar la guerra justifica els mitjans, com sigui, a costa del que sigui, sempre en benefici dels interessos dels poderosos, dels més rics.
Avui desenes de milers de nens i nenes soldat combaten i moren pel control d'un mineral únic; el Coltan (Columbita-Tantalita). Aquest material és imprescindible per a la fabricació de telèfons mòbils, ordinadors, aparells MP3…
Connecta't si vols a Internet i investiga sobre aquests materials, busca informació sobre els nens soldat al Congo i intenta descobrir quants d'ells lluiten i moren sense saber per què. Després agafa el teu telèfon mòbil i truca't a tu mateix, explica't el que acabes d'aprendre. Apaga l'aparell una estona i recorda, ni que sigui per uns instants, els milers de nens per qui la vida és un infern, una guerra darrera l'altra, un forat negre sense final, sempre en benefici dels "rics" i dels "poderosos".
(No seràs un d'ells?)





Una estona més Una estona més
Una associació intenta obrir-se pas enmig d'una gran ciutat.
Amb dificultats de tota mena, un petit grup s'esberla la closca buscant idees per fer realitat aquells projectes en què no creia ningú. Només copets a l'espatlla, paraules boniques d'ànim i de suport.
Però quan tot comença a anar bé, els camps de mines estan controlats i les portes del 3er món, dels colors d'Àfrica o del Pròxim Orient són obertes, tothom és aquí, tothom s'hi apunta, tothom vol fer el viatge desitjat, viure aquella experiència única.
La mà aspra d'un nen de les illes africanes, la mirada penetrant d'una nena en un camp de refugiats molt i molt lluny... La màgia del desconegut.
Però després cal fregar el terra del local, netejar els vidres i els lavabos, buidar les papereres. Anar a fer una fotocòpia o portar un paper a l'ajuntament perquè tot plegat pugui ser possible.
És quan no hi trobes ningú. Quan et sents més sol que mai.
Ningú?
Aleshores només queden els herois de veritat. A les onze de la nit, en un local fred i humit, reformulant projectes i papers, fent la feina bruta i desagraïda que no vol fer ningú.
És quan t'adones que encara hi ha algú capaç de quedar-se pringant una estona més, en la soledat, entre la humiliació de saber que tothom esta sopant, de festa, jugant…
Encara queda algú.
(Vet aquí la Gloria Marcet)
(A veure qui té nassos de pencar la meitat que ella…)





Rodamón Rodamón
Cada dia que passa semblen més aquells que decideixen penjar-se una motxilla a l'esquena, uns pantalons esparracats i, armats amb telèfons mòbils i altres artefactes tecnològicament avançats, emprenen llargs viatges amb l'objectiu "d'ajudar" i/o de fer un "bé" col·lectiu i de "transformar" el món en un indret millor per viure-hi. Sobretot pensant en els altres.
Però vés a saber si al final, tots aquests desitjos no acaben essent res més que simples il·lusions, i marxem alegrement cap aquí o cap allà sense saber res dels llocs on anem, de la seva història, de la seva cultura, de les mentalitats - sovint incomprensibles - d'aquells que viuen molt lluny, o que han patit en pròpia pell una guerra brutal.
I si fem més nosa que servei?
Potser caldria plantejar-nos que podríem tornar-nos, sense saber-ho, poc més que uns estúpids egoistes que tan sols sabem buscar la nostra felicitat damunt d'aquells que només han conegut la misèria. Avui aquí, demà més enllà, com nens que es cansen aviat de la seva joguina.
La cooperació no és una declaració de bones intencions, i la vida, sobretot la dels altres, no pot esdevenir cap excusa per res.
 
Ana

AMB MOTIU DELS ACTES DE COMMEMORACIÓ DEL XX ANIVERSARI DE LA GUERRA DE BÒSNIA, LA “TRENKABAND” HEM ESCRIT LA CANÇÓ “ANA”.

 

 

 

L’Ana va néixer als Balcans on va viure la guerra de Bòsnia durant els anys 1992-94. Més de 100.000 persones perdrien la vida, 250.000 serien ferides i dos milions serien expulsades de casa seva.

En descobrir la veritat de tot el que se li havia estat amagant, i avergonyida pels crims comesos pel seu pare, un militar d’alta graduació, l’Ana, de 24 anys d’edat, es trauria la vida d’un tret al cap.

L’home que va escollir la guerra havia destruït per sempre la seva pròpia pau.

El pare de l’Ana, el general Ratko Mladic, cap de l’exèrcit dels serbis de Bòsnia i responsable del setge de Sarajevo i de la massacre de Srebrenica, seria posteriorment detingut i empresonat acusat de crims de guerra i contra la humanitat pel Tribunal Penal Internacional.

Amb el tema “ANA” hem volgut retre un homenatge als milers de nens i nenes morts durant aquella guerra, així com un crit de ràbia tot esperant – encara – que Ratko Mladic sigui jutjat definitivament.

 
Un secret que t'havia de dir

Vídeo dels Brams de la cançó "Un secret que t'havia de dir"

 

 
« StartPrev12NextEnd »

Page 1 of 2